#7N #QüestióEstat

12143094_1640222346226043_3931153414631112997_n

12115790_1640866752828269_6522300318901053513_n

Anuncis
Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Primàries i llistes: a punt per a començar a treballar!

La confecció d’una llista electoral és un procés complex i els processos complexos sempre tenen (si en tenen) solucions complexes. La participació de la militància en aquesta tria és una part important de la complexitat que, volgudament, hem decidit afegir a aquesta tasca, una tasca crítica que mesura el funcionament intern de la nostra organització, un partit polític en aquest cas. Hem decidit donar veu, en forma de vot, als i les militants, perquè volem donar consistència i credibilitat al procés de tria dels nostres candidats i candidates.

El procediment d’elecció directa de candidats, que denominem habitualment primàries, ha de tenir com a base, imprescindiblement, un reglament clar. L’experiència de la votació directa dels i les militants en assemblees d’agrupacions ens ha servit, durant aquestes setmanes, per comprovar quines característiques essencials cal que tingui aquest reglament, que ara mateix no tenim. La preparació i discussió del nostre reglament de primàries és un deure ineludible en les tasques a fer durant el proper congrés del PSC.

Un reglament conté les regles del joc que han de ser explícites, conegudes i acceptades per tots els participants. Caldria parlar sobre: el control dels votants per cens actualitzat dels militants; l’emissió d’un sol vot per militant; l’accés a la informació dels militants per part de tots els candidats/tes, establint un període de presentació, de campanya i d’emissió de vot que fos comú a totes les agrupacions de la Federació (Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre); la decisió prèvia de si la tria inclou només el cap de llista o alguna altra posició en la llista i si, en aquest cas, implica ordre; la utilització de paperetes unificades per al vot a totes les agrupacions, amb vot secret i amb presència d’interventors dels candidats/tes… Aquestes serien algunes de les qüestions que caldria considerar i sobre les quals és imprescindible un acord previ. Tenir una bona eina farà que una bona idea com les primàries es converteixi en una millora de la cohesió interna del partit i en la constatació que els i les militants participem directament en els processos crítics.

Dit això, he d’afegir, en un ordre no menor d’importància, que és un honor i una gran responsabilitat per a mi formar part de la candidatura de Tarragona al Congrés per a les eleccions del proper 20 de desembre. El que acabo de dir sona a tòpic, però sempre he pensat que els tòpics són útils quan el que has de dir difícilment troba les paraules. Agraeixo a les companyes i companys el suport i ofereixo la meva dedicació i esforç. Ara és quan comença de debò la feina i hem de sortir a escoltar i a explicar la nostra proposta de societat. Des de la convicció de pertànyer a un col·lectiu que comparteix idees i plantejaments, els i les socialistes hem d’utilitzar la campanya per a mostrar el que volem fer quan governem i hem de rebre els comentaris, necessitats, ambicions i desitjos dels nostres conciutadans i conciutadanes. Aquest cercle de comunicació s’ha d’obrir en espiral i fer-nos créixer, conjuntament, fraternalment, convertint la nostra feina en el mecanisme de transformació social que tots i totes desitgem. Som-hi!!

IMG-20151024-WA0004

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Diàleg i acord

Incorporo al bloc la intervenció que vaig fer el setembre d’enguany a l’acte de presentació de l’entitat de La Tercera Via a Tarragona.

“Bona tarda a tothom,

Abans que res, vull donar les gràcies a l’organització d’aquest acte per proposar-me de participar-hi. Tenir a disposició un altaveu com aquest és un honor i un punt de nervis a l’estómac. Segurament, no us diré res de nou i, donat el meu particular perfil, basaré la intervenció en la meva pròpia experiència, personal i intransferible. Intentaré organitzar adequadament el que penso i explicar-ho de manera comprensible.

Vinc de l’ensenyament i sóc professora de Tecnologia a l’institut Priorat de Falset. Tot i que el nostre institut és prou tranquil, sense problemes conductuals greus, fa anys que hi funciona un servei de mediació, amb força èxit. Tant els professors com els alumnes poden formar part, voluntàriament, d’aquest servei i la seva feina consisteix a fer mediació en les situacions de conflicte. La mediació és l’acció de qui intervé entre dues o més persones per a posar-les d’acord.

I em pregunto: per què allò que tants bons resultats educatius i de millora de la convivència ens està donant als instituts no s’ha fet servir en la nostra situació política actual? Per què en l’àmbit polític s’ha acceptat com a escenari habitual de relació el de la confrontació i l’atac quan, en similars situacions de confrontació i atac, la reacció de les persones adultes és fer mediació? Hi ha alguna mena d’interès a no fer-ho, sembla clar.

Cal tenir en compte un altre fet: és necessari un agent extern al conflicte per a mediar-hi. Perquè mediar significa interposar. Significa blocar. Els mediadors saben que es posaran al mig de l’embolic i que els tocarà rebre de les dues bandes. Han de ser hàbils en les respostes donades i ràpids en el canvi d’estratègia. Em sembla que tots els que hem decidit quedar-nos al mig (penso en integrants variats del nostre ecosistema polític) no hem tingut aquestes qualitats.

De fet, però, no teníem l’equipació necessària. Durant la transició, l’organització territorial de l’Estat va passar de puntetes, perquè tothom sabia que era un tema amb molt males puces. Per altra banda, a més de no tenir preparada l’equipació correcta, els partits del govern d’entesa havíem gastat molta munició defensant un estatut que volia donar moltes respostes i reconstruint un país que també era nostre.

Dos fets que se sumen, doncs: la manca de voluntat negociadora i la inexistència o la inoperància dels agents d’interposició i mediació.

Ens ha fet falta, també, més destresa en la coneixença i l’ús de les eines adequades. Els professors de tecno disposem d’un espai de treball pràctic, el taller. Al taller de tecnologia acostumem a tenir les eines ordenades per funcions i ensenyem als nostres alumnes que no s’ha de fer servir el mànec d’un tornavís pla per a clavar un clau, encara que el clau sigui molt petit. La independència fa pensar en un tipus determinat d’organització territorial, com n’hi ha d’altres. Per si mateixa, la independència no és garantia ni d’èxit ni de fracàs. Cal veure com es farcirà perquè la independència és una eina per a organitzar “exteriors”, no “interiors”. Hi ha països independents amb monarquies i amb repúbliques, amb sistemes sanitaris públics o no, amb sistemes impositius i legislacions ambientals molt diversos. La independència no ve acompanyada per cap adjectiu qualificatiu i, per tant, no se sap en quina mena de ser independent acabaràs convertint-te. O sigui, que una de les eines que hi ha dins de la caixa es diu independència, com una altra que es diu república, socialisme, mercats, ecologia… N’hi ha moltes més d’eines. A fora, a la tapa d’aquesta caixa d’eines que us dic, i que no proporciona el Departament d’Ensenyament, hi diu “eines per a la igualtat, la llibertat i la fraternitat”.

Em centro, però, en el nostre dia a dia. Els no partidaris de la independència (que no vol dir, de cap manera, que siguem partidaris de la dependència) interessem mentre som “subjectes potencials a convèncer”. Quan ens mantenim, pel motiu que sigui, en la posició de no veure-ho clar, passem a ser “els contraris”, amb una mica de sort, o “els enemics a batre” en la majoria d’ocasions. Qui sosté que els no independentistes donem suport al PP usa un argument tant dèbil que desnaturalitza, ja d’entrada, la discussió que es pogués produir. Lamentablement, no hi ha interès a fer servir eines, menys encara en una situació com l’actual en què prevalen, només, els retrets. La sensació que tinc és d’esgotament. Esgotament potser no és la paraula perquè ve d’esgotar i jo no em sento gens esgotada, acabada o finiquitada ni argumentalment ni políticament ni socialment. Em sento cansada. Cansada. Més encara perquè veig els dies a venir. A les campanyes electorals l’ambient es tensa però se n’entenen les regles del joc, se sap on es va i es comprèn quin és el paper de cadascú. Ara la campanya, em fa la sensació, serà una prèvia obligatòria però molt carregosa que alguns poden pensar que ens podríem estalviar i passar directament a obrir les urnes. Però no és això el que més m’amoïna. Em preocupa més que, passat l’estrés habitual de les campanyes, la incertesa continuarà. Sigui quin sigui el resultat, la incertesa pot ser que continuï. Això cansa.

Penso, quan dic això del cansament, en un cas recent: el de la carta que Felipe González ens va adreçar als catalans l’altre dia. En aquest escrit, l’expresident s’hauria pogut estalviar la referència a èpoques passades, més que res perquè ha amagat el contingut important de la missiva. També perquè el nostre món d’avui, el de 2015, no té res a veure amb aquell altre món que esmenta. La Itàlia i l’Alemanya dels anys trenta es caracteritzen per la victòria dels extrems i per la desaparició del diàleg i perquè el nazisme va guanyar en unes eleccions democràtiques de l’època. No és comparable, és clar que no. Però ja posats, deixeu-me que digui una cosa que penso des de fa temps tot i que segurament serà políticament incorrecte. Tan de bo ens poguéssim comparar, aquí a l’Estat espanyol, a Catalunya, ens poguéssim comparar, dic, amb el nazisme. El nazisme va ser una forma de totalitarisme que va perdre una guerra (o dues) i que va ser jutjat i condemnat i que, en conseqüència, va ser arraconat fora de la llei per les institucions democràtiques que el van succeir. Això, a casa nostra, no va passar, i així estem, en una societat que no va tancar el seu tristíssim passat franquista. Vam fer com els nens petits quan s’amaguen: ens vam tapar la cara amb les mans per no veure-ho. No ens diguem més si som o no som nazis perquè això és massa fàcil de cridar, massa fàcil de girar en contra de tothom. Diguem-nos el que som: una societat amb uns tics totalitaristes consentits que ens han portat, en bona part, a ser en el lloc on som ara. No vam resoldre el passat i ara ha vingut a posar-se entre cames, entorpint-nos el present i comprometent el futur.

D’aquest article, també, em va cridar l’atenció la il·lustració que acompanyava el text. S’hi representava una parada de cereals conreada en forma de laberint. Enmig del camp, una màquina recol·lectora feia un gran caminal que desfeia el laberint. Això és la mediació, això és l’entesa, això és el kit complet de la caixa d’eines que esmentava abans i a la que li podem dir, ja posats, federalisme.

Continuem amb el tema.

Suposo que coneixeu una aplicació que us recomano anomenada El teu vot. És una aplicació que, a partir de la resposta a una enquesta, mostra la situació de cadascú en l’escenari polític català actual. Vaig fer l’enquesta l’altre dia i els percentatges de la meva simpatia política van ser la CUP en un 77 per cent, CSQP en un 74 i el PSC en un 70. El resultat, us ho dic de veritat, no em va sorprendre. Malgrat el blanc o negre que es vol imposar, les coincidències existeixen i són molt significatives. Aquest resultat marca el meu comú denominador, el que comparteixo amb una quantitat de gent que m’importen perquè són “els meus semblants”. La independència per al president Mas és un escut per no donar comptes de la seva gestió, però és una excusa que neda en un caldo de cultiu previ, el que us deia abans, d’arrels profundes, molt tèrbol i difícil de pair encara ara. La coincidència que mostra aquesta aplicació m’indica la necessitat, amb independència o sense, de revisar la nostra organització social i de resoldre temes que fa massa temps que tenim pendents. Tornarem a fer servir la caixa d’eines i triarem el DIÀLEG i l’ACORD, com no podia ser d’altra manera. Quin diàleg? El que ens permeti la discussió i el confrontament de projectes, de plantejaments i d’idees. Quin acord? Aquell que hem d’obtenir des de la consciència de la renúncia necessària a una part del tot que tu vols. La renúncia, com la discussió, ha de ser suficientment petita, o dimensionada almenys, per tal que es vegi en i l’acord aconseguit una millora respecte la posició inicial. Estic cansada i em dolen les ferides, però veig en aquests temps on ens trobem una oportunitat que no hem de desaprofitar. Insisteixo, amb independència o sense.

Si penso en l’enquesta i reflexiono el per què d’aquest denominador comú, m’adono que sóc aquí davant vostre, parlant en aquest moment, perquè tinc com a interès bàsic la transformació cap a millor de la meva societat. I qui mana més en aquest desig meu? La meva ànima social? La meva ànima nacional? Ja hi som, una altra vegada, amb la tria!! Sóc enginyera informàtica però també filòloga, catalana. I m’he fet gran amb aquesta creu, la de l’ambigüitat, la del dubte, la de voler ser al mateix temps a totes bandes. Escric poesia quan em vaga però també provo de programar plaques arduino. Per què he de renunciar a res, si és possible combinar-ho? Vull un Estat fort, es digui com es digui, amb un govern competent i sensible que governi i amb unes institucions públiques tan resistents que siguin capaces de torejar amb elegància les embestides particularistes de tots, del Mas de torn, del Rajoy de torn. Caram… tots dos de dretes…

Perquè clar que importa de quin costat ets. Clar que sí. Les persones, quan governen, porten a la pràctica les seves idees i no és secundari tenir en compte de quin cantó de carrer véns. Vegeu, sinó, què passa a casa dels nostres veïnes: les persones que hi ha al capdavant de València, d’Aragó i de les Balears són diferents i volen fer servir a consciència les eines que el sistema els proporciona. Ja s’està notant.

Per això, des de la meva esquerra, he decidit posar la política en el centre de la meva vida. Fer política és participar, discutir, dialogar, arribar a punts d’acord i pactar. Per què costa tant de practicar? “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Això ho deia Espriu a Sepharad i tothom ho aplaudia. Sembla que quan ens ho diem entre nosaltres, els catalans, la petició no s’acull amb la mateixa convicció.

Perquè es diuen i es diran coses molt greus que queden a la pell i en el record. Família, amics. Sabeu que no exagero. El procés ja té víctimes perquè jo me’n sento una. Des de bon començament vaig saber que era una víctima assegurada perquè tinc peròs per a totes dues bandes i això em fa ser un blanc segur. En una batalla “normal” pots protegir-te perquè “només” tens un enemic: en la situació actual, els atacs vénen des de massa bandes. Hem superat l’estadi del “decidir” i ara s’espera que ja hagis triat bàndol. Si t’has quedat al mig, per imperícia o per algun altre motiu tan difícil de defensar, els uns i els altres et diuen… doncs què esperaves. Jo no vull triar bàndol i m’està costant aguantar el tipus perquè decidir que no vols renunciar a ningú és la tria més difícil. Però el dubte no és una debilitat ni la certesa absoluta un símptoma de fortalesa. Cal dir-ho més vegades fins que ens ho creguem.

Hem triat no triar i aquesta és una autèntica declaració de principis. Perquè, cada vegada més, no triar cap bàndol és realment una opció. Això no vol dir que no ens importa el que passi: vol dir que omplirem de contingut el nostre ample camí del mig i que repassarem les eines. Posem dreta l’espinada, acomodem-nos i busquem com sentir-nos confortats nosaltres amb nosaltres mateixos. Com que som gent prudent però no covarda, sabem que no tenim la raó però que tampoc anem errats del tot. Sabem que l’única via és el diàleg i l’acord. L’única via.

Moltes gràcies.”

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Nobel d’Economia: el diner i la felicitat

El tema d’avui és dels que m’interessen i al mateix temps dels que, per sort, no ha passat gens desapercebut. L’Acadèmia Sueca de les Ciències ha guardonat aquest dilluns el matemàtic i economista d’origen britànic Agnus Deaton amb el Premi Nobel d’Economia per la seva “anàlisi sobre el consum, la pobresa i el benestar”.

Ja el març de 2012, Agnus Deaton deia en un article titulat La vida en temps d’austeritat coses tan interessants com aquestes:

“Són bones notícies [que el diner no importa tant], i suposa també una advertència. L’advertència que els programes d’austeritat han de dissenyar-se per protegir els més desafavorits, perquè la pobresa pot arruïnar gran part del que li importa a la gent. Però si això s’aconsegueix, per més que la gent percebi l’austeritat amb enorme enuig, hi ha moltes menys raons per preocupar-se per la felicitat. La gent seguirà sent igual de feliç (o infeliç) que abans, potser es preocuparà una mica més, però no per això estarà més trista o més enfadada, i gaudirà igual de les seves vides. L’austeritat és dolenta –ja ho crec, que ho és-, però no té perquè destruir els nostres plaers diaris.”

Per desgràcia de tothom, els aplicadors de les polítiques d’austeritat no han fet gens de cas de les paraules de Deaton. L’austeritat s’ha convertit en austericidi, una arma de destrucció massiva usada contra les polítiques de protecció i desenvolupament social. Els més afectats han estat els sectors més vulnerables de la nostra societat, que a més s’han anat ampliant com a conseqüència de les mateixes polítiques aplicades. Per altra banda, lamentablement o en consonància, no han tocat ni de lluny els més rics. La redistribució de la riquesa, tant necessària en la forma d’una exigent política fiscal i del control ferri dels paradisos fiscals, ha estat desapareguda en l’acompanyament d’aquestes polítiques austericides.

Al meu entendre, és clar que calia una racionalització de les despeses. Això és imprescindible en qualsevol escenari econòmic. També és necessari acompanyar els pressupostos públics (estatals, autonòmics o municipals) amb les dosis d’imaginació suficient que permetin portar a terme polítiques actives sense un gran cost econòmic. Però veig clar que, en la qüestió sempre difícil de les proporcions i les prioritats polítiques, l’austeritat ha servit per despullar les iniciatives que volien reduir la desigualtat existent en la nostra societat. D’aquesta manera, les polítiques destinades a difuminar o, millor encara, a fer desaparèixer les fronteres econòmiques entre persones, han desaparegut de la carta d’activitats polítiques de les nostres administracions. Una llar d’infants és massa cara, un hospital és massa car, la llei de dependència és massa cara, l’educació és massa cara… La llista podria ser encara molt més llarga. I ens anem trobant, al capdavall, que allò que totes les persones necessitem (per això ho anomenem serveis bàsics) s’anava fent cada vegada més car perquè ens ho havíem de pagar de la butxaca, un cop privatitzat per “millorar-ne el rendiment econòmic”.

La desigualtat és el camp de batalla i les polítiques econòmiques han de contenir alternatives de creixement que es combinin, en el mateix pla d’actuació i d’importància, amb les polítiques de compromís social. L’austeritat és una elecció política que té contrapesos suficients i argumentats que s’han de tenir molt en compte a l’hora d’elaborar les polítiques públiques per als propers anys.

I sí, ja ho sé que avui hi ha les concentracions per al 9N.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Som-hi!!!!

Prendre la decisió de presentar una proposta de candidatura per a la confecció de les llistes electorals al Congrés del meu partit, el PSC, no és una cosa que es faci cada dia. Decidir-ho comporta iniciar el camí d’una gran responsabilitat que implica compromís i ganes de fer feina. És una feina que, durant uns dies, concentraré en la preparació de la candidatura però que, sempre, ha anat i anirà dirigida a contribuir a un impuls de canvi necessari en la nostra societat.

Posada a prendre decisions, m’ha semblat convenient activar d’una vegada per totes un bloc que vaig començar fa temps però que mai he utilitzat. Ara em sembla que en tinc el motiu i també la necessitat: escriure ajuda a ordenar les idees i posar negre sobre blanc el que es pensa obliga a organitzar i a travar els arguments, que no és poc. Tastaolletes com sóc, hi escriuré el que era l’objectiu inicial del bloc:  tot allò que em cridi l’atenció, per ser molt important o per passar desapercebut, i hi trobareu, sens dubte, les meves obsessions particulars i els meus desitjos.

M’ha agradat molt, per exemple, l’anada a la Fira d’Oficis del Montmell, farcida de productes molt diversos del poble mateix, i l’espectacle extraordinari del 3 de 9 amb folre que avui han executat impecablement els Nens del Vendrell, en la seva Fira de Santa Teresa. Dues experiències increïbles per als sentits, que us recomano totalment!

IMG_20151010_131307

20151011_134820

No m’han agradat gens, en canvi, algunes de les coses que han passat aquesta setmana i en les que m’entretindré una mica més, perquè s’han encadenat en una mena de crescendo de despropòsits.

Primera:  Fuita a Dow Chemical. Tot i que es va controlar ràpidament, aquest episodi és greu i cal una investigació en profunditat de les causes que el van provocar perquè no torni a succeir. També, al mateix temps, de les conseqüències que hagi pogut tenir, tant a nivell intern de l’empresa com de les possibles afectacions a l’exterior, a més de l’anàlisi rigorosa de les mesures de la xarxa de vigilància atmosfèrica i de les estacions properes que en formen part.

Segona: Monumental caos a l’AVE. A part de la recurrència d’episodis com aquest en ferrocarrils i de la molt millorable informació als usuaris, és preocupant la lamentable reacció dels governs de Madrid i de la Generalitat donant-se’n mútuament la culpa. Les actuacions relacionades amb la seguretat són crítiques, per necessàries, i han de ser un objectiu essencial per a les administracions públiques, sense limitar la coordinació a un ”és més culpa teva que meva”. Allò que cal en una infraestructura d’aquestes característiques és, com en tantes altres coses, una acció conjunta en la prevenció, el tractament i la repressió dels actes de sabotatge, com en qualsevol altre tema referit a la seguretat de les infraestructures comunes a diverses CCAA. Un cop més es posa de manifest la necessitat que es convoqui la Junta de Seguretat de Catalunya, convocatòria que Iceta ha demanat insistentment. De forma incomprensible el president Mas, que la presideix, no l’ha convocada en cinc anys, ja que l’última Junta de Seguretat la va presidir el president Montilla. La coordinació és sempre imprescindible i, en aquests temes tan delicats, molt més necessària, més encara en un moment com l’actual en què les amenaces del terrorisme global no s’aturen.

Tercera: Simulacre de l’Exèrcit a Ascó i Vandellós. Parlant encara de seguretat, els catalans i particularment els de les comarques tarragonines hauríem de saber quin és el nivell real de seguretat de les nostres centrals nuclears. Hem de saber fins a quin nivell s’han adoptat ja les mesures de seguretat complementàries arran de Fukushima i quina és la situació de resposta d’aquestes instal·lacions davant de qualsevol tipus de risc de seguretat.

Les tres qüestions que he esmentat tenen com a denominador comú el fet que la seva afectació recau sobre una quantitat molt gran de persones. Tres problemes importants de seguretat que els nostres governs , entretinguts com estan en llançar-se trastos al cap, no sembla que tinguin prou en compte. Cal informació suficient del tractament adequat i coordinat d’aquests temes tan sensibles per a tots i totes i la responsabilitat de fer-ho recau en els governs que en tenen el control.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Carta presentació #20D

CartaDianaSalvado-20D

Imatge | Posted on by | Deixa un comentari