ESTRELLES ALS PULMONS

Alguna nit, després de les tempestes,

quan finalment el cel es bada en lluïssors blaves,

els pulmons se m’omplen, a poc a poc, d’estrelles.

Madrid, 29/maig/18

 

Després del terratrèmol del Comitè federal del PSOE de l’1 d’octubre del 2016, vam quedar en estat de xoc. Uns quants, els més frikis a ulls de tothom, propis i estranys, vam mantenir el suport al Secretari general defenestrat i ens vam organitzar en una plataforma denominada #MilitantesEnPie. Vaig participar en la presentació de la plataforma a la seu del PSC a Ciutat Vella i demanàvem la convocatòria d’un Congrés extraordinari i la celebració de primàries per a escollir, des de la militància, el nou secretari general del PSOE. Era a finals de novembre de 2016 i vivíem en un hivern molt fred.

Des del nucli inicial de Militantes En Pie, ens vam desplegar pel territori. A Tarragona la iniciativa va tenir un ressò molt important, dins i fora del partit, i el 10 de març de 2017 vam presentar la plataforma de suport a Pedro Sánchez, ara ja clarament anomenada #TarragonaAmbPedro. Van ser uns mesos d’activitat intensa, de polseres i de xapes, de coincidència amb companys i companyes que van plorar davant de la tele aquell 1 d’octubre, d’amics i amigues que volien posar el seu granet de sorra, sense defallir, sorrudament, en l’assoliment d’un somni que semblava impossible.

El moviment contundent de les bases va fer que la gestora del PSOE convoqués finalment primàries per al diumenge 21 de maig. L’aniversari de la meva filla Morgana. Uns dies abans, en un altre bloc obert a corre cuita perquè havia extraviat les claus d’accés al Racó de pensar, vaig publicar aquest post. Ara tinc l’oportunitat de recordar-lo:

732 raons per a votar Pedro Sánchez                                                                                 18/maig/2017

La militància del PSC i del PSOE som d’un estoïcisme de medalla d’or. Tal com els estoics, impertorbables davant del plaer i del dolor, els socialistes catalans i espanyols hem aguantat empassar-nos rodes de molí de diàmetres molt considerables. El primer dilema del que sóc conscient va ser l’OTAN però el rosari, fins arribar a la reforma de l’article 135, és llarg i sovint amb perles gruixudes.

Consolats per victòries memorables, vam anar mantenint el tipus: vam redactar els argumentaris necessaris, vam pair els disgustos com vam poder i vam anar a votar quan calia fer-ho. Al cap del temps, amb la distància, molts veiem que al capdavall ho vam endevinar en alguna ocasió i que en d’altres ens vam equivocar i de molt. Però sempre hi havia “aquella cosa” (la militància socialista és molt ideològica però també molt intuïtiva) que ens deia que valia la pena la indigestió.

Fins a l’1 d’octubre.

L’1 d’octubre alguna cosa va esclatar al cervell i al cor dels i les socialistes. De fet no va ser una sola explosió sinó dues, consecutives i tòxicament encadenades. La primera, l’assassinat públic i notori, en prime time, del secretari general escollit en primàries. La segona, la convicció punyent que aquella maniobra no obeïa només a la presència de sensibilitats enfrontades dins del PSOE sinó a la decisió, presa també per agents externs, que Rajoy havia de ser investit.

Aturem-nos un moment, encara. Vam arribar a l’últim dia de setembre esgotats, amb el nostre cor vermell dessagnat, sense ferro, amb la convicció interioritzada que aguantar els mínims era un èxit, sense capacitat de buscar un punt a l’horitzó cap on dirigir les nostres forces. Les idees, els projectes, les propostes, costaven de veure soterrades pel munt d’obligacions electorals, per la imperiosa necessitat de no caure, encara més, en les enquestes. Havíem de mirar-nos cap a dintre de nosaltres mateixos, com a dones i homes polítics, per a saber com trobar la lluïssor imprescindible per a ser referent i motor de transformació, per a ser el que volíem ser. I no sabíem com fer-ho.

Per això, després de les explosions, només se sentia el silenci.

Aquell silenci va durar mesos però no va ser un silenci quiet. Aquesta vegada, ningú va preparar argumentaris de sals de fruita digestives. Ningú entenia què havia passat, què estava passant però tothom sabíem que alguna cosa passava. Poc a poc ens en vam adonar i hi vam voler participar i vam començar a organitzar plataformes que exigien la convocatòria de primàries i de congrés. Vam confiar que, a pesar de tot, trobaríem la manera de no abandonar “aquella cosa” que ens feia militar com a socialistes. I vam saber com fer-ho perquè, malgrat tots els inconvenients i les discussions, diumenge que ve, votarem.

Però sabem que aquestes primàries no són unes “primàries normals”. No es tracta d’una mera designació democràtica ni és un recanvi de lideratge. És molt més que tot això perquè està en discussió el projecte mateix que ens inspira i la direcció que volem donar a la nostra inquietud política.

Sabem també que els projectes que es presenten a votació són, en diversos aspectes, francament antagònics: després del malson de l’octubre ens hem despertat en habitacions diferents, en dimensions de construcció política que estan separats per molts quilòmetres de distància.

Jo mateixa i 731 militants més de tota la província de Tarragona som conscients d’aquesta excepcionalitat i hi hem reaccionat: vam escollir avalar Pedro Sánchez i el votarem el proper diumenge. Votarem Pedro Sánchez sent conscients que no votem tan sols el nostre secretari general sinó que votem per fer possible un replantejament necessari i ambiciós del marc ideològic de la socialdemocràcia, que sempre vol concretar-se en propostes reals de govern. Votarem Pedro Sánchez com a secretari general però, al mateix temps, votarem per un projecte de propostes que s’esforcin a donar respostes útils a la societat complexa i exigent dels anys que ens toquen viure.

Aquest proper diumenge cal triar. Després de la tria vindrà la calma i també la imperiosa necessitat, sigui qui sigui que guanyi, d’enfortir el comú fonamental del nostre projecte, amb la implicació de tothom. Per a fer aquesta tasca, 732 ja hem alçat la mà. Diumenge, amb la roba de treballar posada i preparats per a la feina, votarem Pedro Sánchez.”

 

Avui 1 de juny sembla que tot plegat hagi agafat més sentit, encara. Després d’una moció de censura imperiosament necessària, imprescindible, Pedro Sánchez és President del govern d’Espanya.

Caram.

Sent conscient de les dificultats que vindran, estic molt contenta. Estic contenta perquè l’ambició de portar des del govern a l’execució real les conviccions ideològiques i polítiques que ens mouen, ara és a la nostra mà. Amb les limitacions que la realitat i els suports imposen, està clar, però mirant sempre cap a aquella força que ens va fer lluitar per a demanar primàries i congrés des del novembre de fa un any i mig.

També estic molt contenta perquè fa la sensació que hem decidit donar-nos una altra oportunitat. Tots i totes. Des d’extrems molt distants. Cadascú marcarà el seu ritme i intentarà imposar-lo, però vull pensar que hi ha un canvi d’escenari, impulsat per un canvi en les persones, que ens serà propici. En la nit de tempesta, sembla que s’hagi obert una escletxa: de cop, els pulmons se m’han omplert d’estrelles.

 

02-EstrellesAlsPulmon

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s