Al voltant del “Passatge Primer d’Octubre”

El passat dimecres 18/07/2018 va tenir lloc el Ple Ordinari periòdic a l’Ajuntament d’Alforja. El punt 2.7 de l’ordre del dia corresponent indicava: “Proposta d’acord per a posar nom al carrer que va de la Font a la Plaça de les Monges”.  El lacònic esment al contingut concret de la proposta de l’ordre del dia s’esmenava amb un comentari des de la Secretaria de l’Ajuntament: “Per indicació de l’Alcaldia, es proposa denominar Corraló Primer d’Octubre al carrer entre la Plaça de les Monges i el Carrer de la Font”.

Durant la celebració d’aquest Ple, tal com és habitual en els plenaris del nostre Ajuntament, no hi havia absolutament ningú al públic i només hi érem presents els i les regidores i la secretària del consistori. Podeu llegir el comentari al vot que va emetre el grup socialista a les actes del Ple, comentari que a continuació reprodueixo.

“L’1 d’octubre de 2017 va tenir lloc un referèndum no vinculant que no complia cap dels requisits mínims de la Comissió de Venècia però que, des d’un punt de vista estratègic incomprensible, va ser innecessàriament contestat per la força bruta per part dels cossos policials de l’Estat, resposta irresponsable que va ser puntualment transmesa, sense filtres, per la TV pública del país.

Explicat el nostre punt de vista sobre el context, volem afegir algunes puntualitzacions al nostre vot, que serà d’abstenció.

Primera. Un replà i 17 o 18 escales. Ens sorprèn que, davant la rellevància de donar nom a un carrer, no hagin decidit emprendre una modificació de més envergadura, i donar el nom que proposen a l’Avinguda de Catalunya o a la Plaça de Dalt.

Segona. Al PSC, però, també tenim dos ulls a la cara i veiem clar que el lloc triat no és casual. Està situat just davant del punt de votació municipal en convocatòries electorals reglamentades i va ser el punt de votació que l’Ajuntament va cedir per al referèndum de l’1O. És evident, per tant, la intenció en la tria d’aquest lloc i la voluntat de convertir-lo en un punt de peregrinació nacionalista.

Tercera. Les forces independentistes tenen (teniu) majoria absoluta en aquest Ple i la decisió d’aquest “bateig”, que ha seguit les vies reglamentàries, és del tot legal. Nosaltres des del PSC, no obstant, proposem per a la propera re-denominació algun nom amb el qual, almenys les forces d’esquerres del Consistori, ens puguem sentir més identificades. La Plaça de la Dona Treballadora o el Carrer dels Ofegats al Mediterrani, per exemple.

Quarta. Una última suggerència. Afegeixin l’any 2017 a l’esment de l’1 d’octubre a la placa del carreró: durant molts anys, l’1 d’octubre a Espanya, i també aquí, a Alforja, era el Día del Caudillo. I avui, alerta, és 18 de juliol.

Tal com hem dit al principi, el grup del PSC ens abstindrem.”

 

03-IntervencioPle-18-07-18

Anuncis
Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

ESTRELLES ALS PULMONS

Alguna nit, després de les tempestes,

quan finalment el cel es bada en lluïssors blaves,

els pulmons se m’omplen, a poc a poc, d’estrelles.

Madrid, 29/maig/18

 

Després del terratrèmol del Comitè federal del PSOE de l’1 d’octubre del 2016, vam quedar en estat de xoc. Uns quants, els més frikis a ulls de tothom, propis i estranys, vam mantenir el suport al Secretari general defenestrat i ens vam organitzar en una plataforma denominada #MilitantesEnPie. Vaig participar en la presentació de la plataforma a la seu del PSC a Ciutat Vella i demanàvem la convocatòria d’un Congrés extraordinari i la celebració de primàries per a escollir, des de la militància, el nou secretari general del PSOE. Era a finals de novembre de 2016 i vivíem en un hivern molt fred.

Des del nucli inicial de Militantes En Pie, ens vam desplegar pel territori. A Tarragona la iniciativa va tenir un ressò molt important, dins i fora del partit, i el 10 de març de 2017 vam presentar la plataforma de suport a Pedro Sánchez, ara ja clarament anomenada #TarragonaAmbPedro. Van ser uns mesos d’activitat intensa, de polseres i de xapes, de coincidència amb companys i companyes que van plorar davant de la tele aquell 1 d’octubre, d’amics i amigues que volien posar el seu granet de sorra, sense defallir, sorrudament, en l’assoliment d’un somni que semblava impossible.

El moviment contundent de les bases va fer que la gestora del PSOE convoqués finalment primàries per al diumenge 21 de maig. L’aniversari de la meva filla Morgana. Uns dies abans, en un altre bloc obert a corre cuita perquè havia extraviat les claus d’accés al Racó de pensar, vaig publicar aquest post. Ara tinc l’oportunitat de recordar-lo:

732 raons per a votar Pedro Sánchez                                                                                 18/maig/2017

La militància del PSC i del PSOE som d’un estoïcisme de medalla d’or. Tal com els estoics, impertorbables davant del plaer i del dolor, els socialistes catalans i espanyols hem aguantat empassar-nos rodes de molí de diàmetres molt considerables. El primer dilema del que sóc conscient va ser l’OTAN però el rosari, fins arribar a la reforma de l’article 135, és llarg i sovint amb perles gruixudes.

Consolats per victòries memorables, vam anar mantenint el tipus: vam redactar els argumentaris necessaris, vam pair els disgustos com vam poder i vam anar a votar quan calia fer-ho. Al cap del temps, amb la distància, molts veiem que al capdavall ho vam endevinar en alguna ocasió i que en d’altres ens vam equivocar i de molt. Però sempre hi havia “aquella cosa” (la militància socialista és molt ideològica però també molt intuïtiva) que ens deia que valia la pena la indigestió.

Fins a l’1 d’octubre.

L’1 d’octubre alguna cosa va esclatar al cervell i al cor dels i les socialistes. De fet no va ser una sola explosió sinó dues, consecutives i tòxicament encadenades. La primera, l’assassinat públic i notori, en prime time, del secretari general escollit en primàries. La segona, la convicció punyent que aquella maniobra no obeïa només a la presència de sensibilitats enfrontades dins del PSOE sinó a la decisió, presa també per agents externs, que Rajoy havia de ser investit.

Aturem-nos un moment, encara. Vam arribar a l’últim dia de setembre esgotats, amb el nostre cor vermell dessagnat, sense ferro, amb la convicció interioritzada que aguantar els mínims era un èxit, sense capacitat de buscar un punt a l’horitzó cap on dirigir les nostres forces. Les idees, els projectes, les propostes, costaven de veure soterrades pel munt d’obligacions electorals, per la imperiosa necessitat de no caure, encara més, en les enquestes. Havíem de mirar-nos cap a dintre de nosaltres mateixos, com a dones i homes polítics, per a saber com trobar la lluïssor imprescindible per a ser referent i motor de transformació, per a ser el que volíem ser. I no sabíem com fer-ho.

Per això, després de les explosions, només se sentia el silenci.

Aquell silenci va durar mesos però no va ser un silenci quiet. Aquesta vegada, ningú va preparar argumentaris de sals de fruita digestives. Ningú entenia què havia passat, què estava passant però tothom sabíem que alguna cosa passava. Poc a poc ens en vam adonar i hi vam voler participar i vam començar a organitzar plataformes que exigien la convocatòria de primàries i de congrés. Vam confiar que, a pesar de tot, trobaríem la manera de no abandonar “aquella cosa” que ens feia militar com a socialistes. I vam saber com fer-ho perquè, malgrat tots els inconvenients i les discussions, diumenge que ve, votarem.

Però sabem que aquestes primàries no són unes “primàries normals”. No es tracta d’una mera designació democràtica ni és un recanvi de lideratge. És molt més que tot això perquè està en discussió el projecte mateix que ens inspira i la direcció que volem donar a la nostra inquietud política.

Sabem també que els projectes que es presenten a votació són, en diversos aspectes, francament antagònics: després del malson de l’octubre ens hem despertat en habitacions diferents, en dimensions de construcció política que estan separats per molts quilòmetres de distància.

Jo mateixa i 731 militants més de tota la província de Tarragona som conscients d’aquesta excepcionalitat i hi hem reaccionat: vam escollir avalar Pedro Sánchez i el votarem el proper diumenge. Votarem Pedro Sánchez sent conscients que no votem tan sols el nostre secretari general sinó que votem per fer possible un replantejament necessari i ambiciós del marc ideològic de la socialdemocràcia, que sempre vol concretar-se en propostes reals de govern. Votarem Pedro Sánchez com a secretari general però, al mateix temps, votarem per un projecte de propostes que s’esforcin a donar respostes útils a la societat complexa i exigent dels anys que ens toquen viure.

Aquest proper diumenge cal triar. Després de la tria vindrà la calma i també la imperiosa necessitat, sigui qui sigui que guanyi, d’enfortir el comú fonamental del nostre projecte, amb la implicació de tothom. Per a fer aquesta tasca, 732 ja hem alçat la mà. Diumenge, amb la roba de treballar posada i preparats per a la feina, votarem Pedro Sánchez.”

 

Avui 1 de juny sembla que tot plegat hagi agafat més sentit, encara. Després d’una moció de censura imperiosament necessària, imprescindible, Pedro Sánchez és President del govern d’Espanya.

Caram.

Sent conscient de les dificultats que vindran, estic molt contenta. Estic contenta perquè l’ambició de portar des del govern a l’execució real les conviccions ideològiques i polítiques que ens mouen, ara és a la nostra mà. Amb les limitacions que la realitat i els suports imposen, està clar, però mirant sempre cap a aquella força que ens va fer lluitar per a demanar primàries i congrés des del novembre de fa un any i mig.

També estic molt contenta perquè fa la sensació que hem decidit donar-nos una altra oportunitat. Tots i totes. Des d’extrems molt distants. Cadascú marcarà el seu ritme i intentarà imposar-lo, però vull pensar que hi ha un canvi d’escenari, impulsat per un canvi en les persones, que ens serà propici. En la nit de tempesta, sembla que s’hagi obert una escletxa: de cop, els pulmons se m’han omplert d’estrelles.

 

02-EstrellesAlsPulmon

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

EL VENT S’ENFORTIRÀ ALS DOS EXTREMS DEL PAÍS

                                                            Cal escriure per a conservar la memòria d’aquests temps,                                                           perquè no sabem com seran els temps que han de venir.

El vent s’enfortirà als dos extrems del país. Fa temps que aquesta frase, habitual a les cròniques meteorològiques, em ronda pel cap. Sóc de terra de vent i és, de totes les manifestacions climàtiques, la que més m’atabala: quan les ventades del Camp embullen el terme d’aquella manera tan violenta em costa, malgrat la diàfana claror que sol acompanyar-les, mantenir la calma. M’entesto a contraposar, al posat del temps, les prevencions que proveeix l’edat adulta però, si no m’hi aplico, el mal humor se m’escapa per tots els porus de la pell.

Fa temps que el vent s’ha enfortit als angles dels nostres termes i fa temps que tots vivim en un estat de perpetu mal humor. El que semblava una agradable brisa d’aire fresc que ajudaria a millorar el nostre ser social, s’ha transformat, progressivament, en una ventada udolant que no deixa que sentim res més que el que el vent crida. Som a mercè del vent i el mal humor, no volgut però socialitzat, s’ha enfondit a les bases mateixes de les nostres relacions comunes.

En els extrems del país és on el vent bufa més fort: eliminades les contencions i les proteccions –que hi eren, encara que no les veiéssim -, s’han eixamplat les oposicions, els convenciments i els màxims. Aquests extrems, cada dia més inflats, recullen amb ànsia i amplifiquen els aires irats i els retornen sense pausa, multiplicant-los gruixuts i omnipresents. El país, des dels extrems cap a endins, ha quedat exposat a la força de la ventada que tot s’ho endú i el mateix nucli ja trontolla.

Les posicions extremes, vacil·lants cap al ridícul de tan descarnades, s’emmirallen i es justifiquen i el país, de tant petit com és davant la ventada, s’està quedant als ossos, esquelètic, sense múscul que l’empari ni que en sostingui els moviments. Però què vol dir el país? Quin país? Quin de tots els nostres països, dins i fora de tots nosaltres? Potser quan parlem de país només volem parlar d’allò conegut i confortable, de la vibració inexplicable que ens permet sentir-nos còmodes amb aquells que tenim al costat. Sense grans explicacions jurídiques ni històriques, tenim el país a la llar, a la feina, a les sortides amb la colla, al veïnat i a l’espai comú dels carrers i les places. Tot això, ara, és al mig de l’huracà i sense defenses.

Perquè la ventada està desfent el ciment que ens unia per baix. Està desagregant les voluntats més pròximes, les que saludem al bar cada dia, les voluntats confortables i conegudes que no surten als telenotícies. Ens ha xuclat una espiral que vol obligar-nos dia a dia a fer les línies més fondes, cada dia amb el traç més gruixut i més negre per a distingir-lo del traç contrari. Enterbolits, ens allunyem cada vegada més del centre comú, d’allò que podem compartir i a partir del qual podríem construir.

Prou. Aturem-nos. Aturem-lo. És hora de plegar veles perquè el vent ens mana massa i ens obliga la direcció. Les veles no s’haurien d’haver inflat mai així, no així, no d’aquesta manera. És hora de replegar-se, de recular i de re-calcular. Tothom podem decidir de fer, activament, el que calgui perquè el vent es calmi. Podem alimentar-nos del parer de l’altre, fer un pas per a reduir la distància que sembla tan evident, veure què de nostre hi ha en l’altre, fer de l’altra part, també, la nostra part. Comprendre, tothom, que el vent és dins nostre i que hem de fer el necessari, l’impossible, perquè no hi arreli.

01-Elventsenfortira

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Unes eleccions perdudes

Durant la campanya per a les eleccions del 20D, ja em vaig mostrar partidària d’un pacte PSOE-Podemos-Ciutadans. Després, amb els resultats a la mà, em va continuar semblant que el pacte de govern entre aquestes tres formacions era la millor solució per a tothom. Els resultats de la convocatòria electoral del 26J només han servit per a embolicar encara més la troca i jo continuo pensant que aquest pacte és la millor solució, ara potser l’única solució.

Combinar Ciutadans i Podemos en un govern, amb el PSOE de frontissa per acabar-ho d’adobar, sembla voler barrejar oli i aigua, voler desvirtuar els programes d’esquerra en un núvol tòxic neoliberal, voler fer manetes amb l’Ibex-35 i les grans corporacions bancàries. Jo l’únic que vull és que el PP no torni al govern. Aquest tripartit és l’única opció de canvi. Les posicions programàtiques són poc properes, de vegades divergents, però hi ha en comú una voluntat de fer les coses de manera diferent que ja hauríem hagut d’aprofitar el 20D i que ara és imprescindible que encarem. Les tres formacions tenen en comú una mena d’esperit del canvi que també deu tenir matisos, però que hi és i, sobretot, la voluntat expressament manifestada de lluitar contra el cínic cercle viciós de la corrupció.

No donaré més justificacions, tampoc. O provem de tirar endavant aquest invent o que governi el PP. No hi ha més. Ni menys.

images

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Santa Rita, lo que se da…

No em puc estar de fer la meva aportació al mar de porres que aquests dies circulen sobre el que passarà, demà diumenge 27, a l’assemblea de la CUP. M’interessa perquè la decisió de fer president Artur Mas (això és el que es decideix) vol dir posar l’organització antisistema entre l’espasa i la paret de manera contundent i pública aquesta vegada, participant notòriament en la realitat de les decisions reals que tenen conseqüències reals. No és el mateix que votar sí a mocions sobre el sexe dels àngels presentades als ajuntaments i als consells comarcals d’arreu . Vol dir fer Artur Mas president. Poca broma.

Perquè la tria es limita a un sí o un no. Es pot encaramelar amb mitges tintes i plans socials i argumentaris i votacions encadenades i tonelades de saliva gastades en assemblees. Però al final serà un no o un sí. Si és un no, anem a eleccions una altra vegada i Convergència carregarà els trastos a la CUP del procés descarrilat i tot això. Si és un sí, Artur Mas serà president, una altra vegada. Serà president i Santa Rita, lo que se da ya no se quita. El poder haurà tornat allà on diuen que ha de ser.

Jo no sóc de la CUP i, per tant, m’estalvio pensar la meva tria i les conseqüències de la meva tria. Però sí que vull fer una aposta en la porra: jo dic que votaran Mas president. El motiu? També en política, el cor acaba manant sempre més que el cap. Mirat des de fora, des d’un planeta a anys llum del nostre planeta, ningú entendria que una organització de les característiques de la CUP donés cap mena de suport a un polític de les característiques de Mas, menys encara si el suport implica fer-lo president. Però com que el cor mana més del que voldríem, sempre esperem que la nostra elecció tingui la capacitat de modificar la tria dels altres i que allò que per a nosaltres és sincerament essencial també es converteixi en essencial per aquells amb qui negociem. És un plantejament habitual en política. I habitualment surt malament.

Un cop Artur Mas sigui president, l’admirable natura d’anguila de Convergència tornarà a trobar-se com peix a l’aigua i encertarà la manera d’esquivar pactes i acords pre-investidura per fer la seva. La possibilitat que el futur govern Mas canviï les seves polítiques a partir de la influència de la CUP serà nul.la, a pesar dels pactes d’investidura previs. Per tal d’allargar la legislatura i, per tant, el poder, Mas buscarà acords puntuals amb qui convingui. Ho podrà fer perquè continuarà tenint la clau de la Generalitat, gràcies a la CUP. És el que es volia. Fi de la història.

Publicat dins de Política catalana | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Trobada federalista a Santa Coloma

Ahir dissabte vaig assistir a la trobada que Federalistes d’Esquerres va organitzar a Santa Coloma de Gramenet i que, segons la premsa, ha servit a l’associació de federalistes per a “sortir de l’armari”.

L’acte va tenir lloc al teatre Josep M. de Sagarra de Santa Coloma, amb una platea immensa amb un gran mar de butaques que, francament, vaig trobar difícil que aconseguíssim omplir del tot. Al capdavall, però, molt bon nivell d’assistència, en un ambient sense exaltacions ni alegries cridaneres però amb la sensació compartida que es pot fer una feina important i necessària i, sobretot, que cal fer-la.

La primera part de l’acte va consistir en una conversa  entre Joaquín Tornos i Luis Moreno sobre els casos comparats d’Escòcia i Catalunya, moderada pel periodista Joan Tàpia i, després de saber més coses sobre la pel·lícula Federal que està preparant el grup d’Albert Solé i d’un cafè, la segona part va comptar amb les intervencions de Manuel Cruz, Victòria Camps, Carlos Jiménez Villarejo,  José Luis Atienza, Marc Reina, , Francisco Criado,  Jordi Garriga, Mar Canelo,  Andreu Mayayo,  entre altres, amb la presentació inicial de Núria Parlón, alcaldessa de la ciutat. Isabel Coixet, Ángel Gabilondo, Massimo D’Alema, van intervenir en vídeo.

Totes les intervencions van ser molt interessants i em quedo, entre moltes altres, amb les paraules que Victòria Camps ens va adreçar en cloure l’acte. La valentia és el punt mig entre la covardia i la temeritat. La política avança gràcies a la insatisfacció. No desvirtuem el llenguatge: les paraules són l’ànima de la democràcia.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

31/10/2015, el Prat de Llobregat: Presentació de la candidatura del PSC a les eleccions generals del 20D

Un matí assolellat i molt bon ambient ens ha acompanyat aquest dissabte en la presentació de la candidatura del PSC a les generals del desembre. Al Parc de la Solidaritat, foto conjunta dels candidats i les candidates, amb Carme Chacón i l’acompanyament ja tan habitual de Pedro Sánchez,

22675722721_4e1eb0c0b1_z

Un cop al poliesportiu municipal Sagnier, comencen les intervencions. La primera, la de Miquel Iceta, és enèrgica i vibrant, plena d’un entusiasme que s’encomana. Defensarem els nostres projectes i idees a peu i a cavall, diu Iceta, perquè és la nostra obligació fer-ho. Volem llocs de treball, volem reduir les desigualtats, volem defensar l’educació i la sanitat públiques i de qualitat, volem lluitar contra la corrupció i volem un nou acord amb Espanya. Per aconseguir-ho, cal un canvi, i el canvi vindrà de la mà de Pedro Sánchez, perquè el problema no és Espanya, el problema és el PP.

Hi ha cap motiu per tornar a votar al PP?, es pregunta Carme Chacón en la seva intervenció. No hi ha cap motiu en la millora de l’economia: augments d’impostos, diverses vegades i fins en 50 figures impositives, favoritisme econòmic per al 10 per cent de les rendes més altes i escanyament total per al 90 per cent dels treballadors i treballadores, amb coincidència absoluta en aquests plantejaments entre PP i CiU. Tampoc no hi ha cap motiu per tornar-los a votar en un dels altres grans arguments del PP, el de l’ocupació: la reforma laboral ha estat una màquina d’acomiadament lliure i barat i els treballadors protegits per convenis laborals han passat d’11 milions a només 5 milions de treballadors i treballadores; encara, ara hi ha menys gent treballant que quan Rajoy va arribar al govern i, per contra, es cobra menys amb contractes de menys duració que no asseguren una subsistència digna. Un resum terrible: menys treballadors i més treballadors pobres i precaris, més aturats i més aturats sense cap tipus de prestació ni ajut. I què han fet per la preservació i millora del nostre estat del benestar? Tenim la universitat més cara que mai, amb menys beques i de menor quantitat, tenim una sanitat retallada i amb copagaments recolzats tant per PP com per CiU, tenim una llei de dependència que no s’ha aplicat i que ha abandonat fins a la mort a més de 100.000 dependents amb ajuts concedits. El govern del PP ha aplicat una crueltat duríssima amb l’estat del benestar en la mateixa mesura que han estat condescendents i benèvols amb la corrupció i els corruptes confessos.

El PP, conclou Chacón, va arribar al govern amb un crisi econòmica, és cert, però ha deixat el país amb quatre crisis terribles: la crisi econòmica, que han empitjorat, una crisi social, amb nivells de desigualtat mai coneguts, una greu crisi de legitimitat del sistema polític i una fonda crisi territorial a la que mai han prestat l’atenció necessària. Un especial esment a la crisi territorial: cal donar-hi una solució des de la feina que els i les socialistes vam iniciar amb els treballs que van portar a l’Estatut de 2006, boicotejat des de l’inici pel PP, amb les recollides de signatures en contra i els recursos al Constitucional. El problema no és Espanya, el problema és el PP.

Pedro Sánchez reivindica l’esperança: l’esperança és l’últim que es perd i és, per tant, el primer que hem de guanyar. La política és més que ser el portaveu de les legítimes queixes dels ciutadans i mai pot apel·lar, només, a la por i la resignació: la política ha d’aportar llum i solució, ha de proporcionar espais segurs de convivència i de diàleg. Els problemes polítics s’han d’afrontar de cara i s’han de voler resoldre des de la responsabilitat, sense fugides enlloc i prestant-los l’atenció que mereixen. Perquè Mas és el culpable de la situació actual a Catalunya però Rajoy n’és el responsable.

La solució passa per una reforma constitucional que construeixi una Espanya federal dins d’una Europa federal, perquè la reforma de la Constitució que els i les socialistes proposem no ha de servir, tan sols, per a resoldre la qüestió catalana. Cal canviar moltes més coses perquè l’Espanya del 2015 no té res a veure amb l’Espanya de 1978: cal garantir un finançament territorial suficient, incorporar a la Constitució els instruments necessaris de millora democràtica, blindar els servies públics bàsics, com la sanitat, l’educació, la dependència, la justícia, enfortir la defensa dels treballadors davant els acomiadaments improcedents, assegurar el dret a l’habitatge, impulsar la renda vital mínima. La millor defensa de la Constitució és la reforma d’aquest espai comú de convivència, no la seva petrificació ni la transformació en un mur de seguretat davant l’immobilisme.

En la part final de la seva intervenció, Sánchez ha insistit que, durant aquests anys, Rajoy ha trobat la crisi i Mas ha trobat Espanya. Mentrestant, tots dos, molt ben avinguts, han aplicat sense manies unes retallades duríssimes que han afectat la mateixa gent, a Espanya i a Catalunya. Perquè les retallades no són d’Espanya o de Catalunya, sinó que ho són dels dos governs de dretes que ara ens governen. Els catalans i els espanyols, però, i ho hem de tenir clar, no hem perdut la perícia política, no hem deixat de saber com governar-nos bé i per a tothom. Hem de recuperar l’esperança i la responsabilitat de governar, reivindicant els punts d’encontre i de construcció compartida.

Molt bon ambient, deia al començament i ara afegeixo: idees clares i propostes concretes, amb moltes ganes de treballar dur i de posar, de nou, les persones en el centre de la nostra activitat política. Com sempre, com mai. Som-hi!!

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari